Saltar al contingut principal

Definició de conceptes

Contaminació atmosfèrica
Degradació del medi atmosfèric produïda quan en la seva composició hi ha substàncies estranyes o quantitats superiors dels elements que normalment el componen. Els principals contaminants són: clor, diòxid de sofre, fums negres, òxids de nitrogen, òxids de sofre, partícules en suspensió total i plom.
Fums negres
Contaminants atmosfèrics produïts per combustió (calefaccions, plantes incineradores, incendis, etc.). Es mesuren per captador manual pel mètode de la reflectometria. La presència simultània de fums i diòxid de sofre produeix un efecte molt més perjudicial per a la salut que quan es presenten separats, per això els límits establerts per a l'òxid de sofre es determinen segons la presència o no de fums negres.
Partícules en suspensió total (PST)
Partícules contaminants presents en l'atmosfera i de petita dimensió (a vegades microscòpiques), però més grans que les molècules. Es generen en els processos de combustió, ja siguin industrials o de vehicles. Es mesuren les compreses entre 5 i 20 µg pel mètode de gravimetria i són detectades pel captador d'alt volum. Els fums negres formen part d'aquest grup i només es diferencien per la forma en què es mesuren.
Plom
Element present en l'aire a causa del trànsit de vehicles de motor. Es mesura mitjançant captadors manuals de mitjà o d'alt volum i posterior anàlisi per absorció atòmica.

Aspectes metodològics

Dels processos involucrats en la contaminació atmosfèrica s'ha d'assenyalar, en primer terme, l'emissió de contaminants. En el procés d'emissió es llancen a l'atmosfera quantitats determinades d'un o diversos contaminants. Una vegada emesos a l'atmosfera els contaminants hi romanen durant un cert temps, conegut com a temps de residència. Aquest temps de permanència a l'atmosfera està relacionat amb la seva reactivitat química, amb el rentat de l'atmosfera que efectua la pluja i la capacitat del medi per dispersar-los.

L'última fase de la contaminació atmosfèrica ha d'incloure els efectes dels contaminants sobre els éssers vius, les estructures (edificacions, monuments...) i sobre les propietats intrínseques de l'atmosfera (reducció de visibilitat, alteració del balanç de calor del sistema terra-atmosfera, alteracions sobre el clima...).

Cicle de la contaminació atmosfèrica

La contaminació de l'aire és un procés que s'inicia amb les emissions a l'aire per part dels diferents focus emissors, contaminants a l'atmosfera. Una vegada aquestes substàncies es troben a l'atmosfera pateixen diferents efectes de transport i/o transformació. Com a resultat d'aquests processos, en un punt determinat es dóna una determinada concentració de cada contaminant, que es coneix com a nivell d'immissió. Són els nivells d'immissió o de qualitat de l'aire els que determinen l'efecte d'un contaminant sobre la salut o el medi ambient.

Per tant, per minimitzar la contaminació atmosfèrica és necessari, per una banda, el control de les emissions atmosfèriques (nivells d'emissió) i, per l’altra, el control i la vigilància de la presència dels contaminants a l'aire en diferents punts receptors (nivells d'immissió).

En tractar el problema de la contaminació atmosfèrica cal tenir present que, tot i que hi ha certa relació entre emissió i immissió, aquests paràmetres no són necessàriament equivalents perquè entre tots dos hi ha un procés de transport i dispersió a través de l'atmosfera, que pot dispersar o concentrar els contaminants o fins i tot modificar-ne la naturalesa.

Les fonts de contaminants es poden classificar en tres grups:

  • D'origen natural ( les emissions d'un volcà).
  • D'origen natural accelerat per l'activitat humana (p.e. un incendi).
  • D'origen antropogènic: és l'emissió introduïda a l'atmosfera per l'activitat de l'home (emissions del tub d'escapament dels cotxes, emissions de les activitats industrials, etc.).

Les emissions són la quantitat de contaminant que va a parar a l'atmosfera des d'una font, com per exemple els òxids de nitrogen emesos pel focus puntual i mòbil que representa un automòbil, el diòxid de sofre que s'emet a través d'una xemeneia o les partícules emeses per una font difosa com ara el vent quan bufa sobre una superfície seca. En canvi, les immissions són la concentració del contaminant (o nivell) en cada punt del territori, és a dir, el que respiraria una persona en aquell punt.

La relació entre emissió i immissió no és directa. Això vol dir que per a una mateixa emissió podem tenir una immissió en un punt determinat molt diferent ja que una vegada el contaminant ha estat emès a l'atmosfera, aquest pateix transformacions físiques i químiques (especialment transport i dispersió, però també reaccions químiques, deposició, agregació, etc.) que depenen de l'estat de l'atmosfera i que canvien amb el temps.

La qualitat de l'aire

Les immissions estan relacionades amb efectes sobre la salut i el medi. Com a resultat d'avaluar aquests efectes s'estableix el grau de qualitat de l'aire, que és inversament proporcional a la contaminació o nivells d'immissió (a més contaminació menys qualitat).

Els contaminants atmosfèrics es mesuren generalment en micrograms o mil·ligrams per metre cúbic d'aire. Els principals contaminants són el PM 10, el plom i el benzè. També es consideren altres compostos: sulfur d'hidrogen, diòxid de sofre, ozó, monòxid de carboni i diòxid de nitrogen, que són mesurats per la xarxa automàtica. El principal indicador és l'índex de qualitat de l'aire (ICQA).

L'equivalència entre les unitats de mesura és:

1 g 1.000 mg
1 g 1.000.000 µg
1 g 1.000.000.000 ng

La informació no disponible es representa mitjançant el símbol ":". Quan el valor és inferior al de la unitat mínima que permet estimar l'operació estadística, o afecta el secret estadístic, el símbol utilitzat és "..".