CUCI-REV.3 (ca) Classificació uniforme per al comerç internacional. Presentació Metodologia 

Organisme responsable
Àmbit d'aplicació
Referència normativa
Any d'entrada en vigor
Idioma
Institut d'Estadística de Catalunya
Mundial
--
1988
Català

[2] Marc històric i conceptual

[2.1] Classificacions econòmiques amb finalitats estadístiques

Dins la metodologia científica les classificacions apareixen com un instrument lògic dordenació sistemàtica i categoritzada dels coneixements adquirits, a partir del qual es poden emprendre noves investigacions. Les classificacions constitueixen un model on les característiques d'un determinat fenomen s'ordenen segons una definició o criteri de classificació. Com és lògic, aquest model es reflecteix en un llenguatge de referència que permet la comparació i l'anàlisi del fenomen estudiat.

Les nomenclatures i classificacions constitueixen un sistema bàsic de terminologia que assegura la coordinació entre la recollida, la presentació i l'anàlisi de les dades estadístiques. Els termes nomenclatura i classificació són utilitzats moltes vegades com a sinònims, mentre que, per definició, corresponen a conceptes substancialment diferents.

El terme nomenclatura es defineix com una llista objectiva de terminologia de les característiques o modalitats que presenta un fenomen en estudi. Perquè aquesta llista sigui manejable, les característiques s'agrupen en categories en funció d'elements o propietats comunes, amb la qual cosa entrem en el camp de les classificacions.

El concepte de classificació implica l'organització i ordenació dels ítems d'una nomenclatura seguint uns criteris subjectius de classificació que actuen com a directrius per determinar la seva estructura, dins la qual s'establiran diversos nivells d'agregació.

El llenguatge estadístic ha de satisfer unes determinades condicions:

a) Respondre a les necessitats dels principals productors i usuaris d'informació estadística, públics i privats, els quals no solament necessiten disposar de dades precises i comparables, sinó també d'un llenguatge comú que faciliti els seus treballs.

b) Ser senzill i precís, i evitar complicacions injustificades.

c) Avançar-se a les futures necessitats d'ampliació del llenguatge derivades de l'evolució, cap a noves tecnologies i productes, i evitar així revisions massa freqüents que invalidin les classificacions anteriors.

Les classificacions econòmiques amb finalitats estadístiques s'agrupen en dos grans tipus: les d'activitats econòmiques i les de productes. Les classificacions d'activitats econòmiques serveixen per classificar les unitats productives segons el tipus d'activitat a què es dediquin, amb vista a l'elaboració d'estadístiques sobre els aspectes relacionats amb el seu funcionament econòmic: producció, utilització dels factors de producció (treball, capital, materials) o rendibilitat. Les classificacions de productes serveixen per ordenar-los per tal d'elaborar estadístiques que permetin relacionar-los amb les diverses operacions econòmiques específiques a què se sotmeten (per exemple producció, comerç exterior o transport). Es poden distingir dos tipus de productes, d'una banda, els béns transportables o mercaderies i, d'altra banda, els béns no transportables o serveis.

[2.1.1] Classificacions d'activitats econòmiques

L'objectiu d'aquest tipus de classificació és establir un conjunt jerarquitzat de categories homogènies d'activitats econòmiques que permeti classificar les unitats que les porten a terme i implantar estadístiques diferenciades sobre aquestes activitats (producció, consum de primeres matèries, rendiments, ocupació, inversions, etc.).

S'entén per activitat econòmica tota acció productora resultant d'una concurrència de mitjans o factors productius (equipament, mà d'obra, procediments de fabricació, productes, etc.) que porta a la creació d'uns determinats béns o a la prestació de serveis concrets. Les activitats poden fer-se amb finalitats lucratives o sense.

A la pràctica, les unitats es classifiquen segons la seva activitat principal, definida aquesta com l'acció d'una unitat productiva de la qual s'obté el valor afegit màxim general (producció de béns o prestació de serveis). La resta d'activitats productores es classifiquen com a secundàries i s'ignoren des del punt de vista estadístic. Les seves dades queden assignades a l'activitat principal de l'explotació. La disponibilitat de dades comptables desagregades suficientment per a cadascuna de les activitats que porta a terme la unitat és un requisit difícil de satisfer per tal de poder efectuar una assignació directa a cadascuna d'elles.

[2.1.2] Classificacions de productes

Per a la conceptualització estadística dels fluxos de béns transportables o mercaderies han estat dissenyades diferents classificacions que responen a les necessitats de les estadístiques de producció, consum, preus, transport, comerç exterior o necessitats duaneres. De fet, existeixen dos prototips d'aquestes classificacions: el que va adreçat a les estadístiques industrials i de producció, i el que va adreçat a les estadístiques de comerç exterior o transports.

Els criteris de classificació varien segons la finalitat; així, l'origen industrial i la destinació dels béns són els criteris que més s'utilitzen quan la finalitat de la classificació respon a les necessitats de les estadístiques industrials o de producció.

La majoria d'aquestes classificacions de mercaderies són incomparables les unes amb les altres, de forma que per comparar la informació entre elles s'ha de fer mitjançant unes taules de correspondència parcials i complexes que mai no asseguren una coherència perfecta de les dades i, per tant, hi pot haver una possible pèrdua d'informació.

Pel que fa als béns no transportables o serveis han estat dissenyades diferents classificacions que tenen com a objectiu recollir el resultat de les activitats de serveis.

[2.2] L'harmonització de les principals classificacions econòmiques

Atenent l'agrupació de les classificacions econòmiques de caràcter estadístic presentades anteriorment, la majoria de les tasques orientades a la seva estandardització s'han centrat en l'establiment d'un sistema harmonitzat de les classificacions econòmiques mitjançant el desenvolupament de correspondències. En aquest sentit, a la Comissió d'Estadística de Nacions Unides que va tenir lloc l'any 1972 i posteriorment l'any 1973 a la Conferència d'Estadístics Europeus es va arribar a un acord generalitzat per millorar l'harmonització entre les classificacions econòmiques internacionals, que fins aquell moment eren molt diferents i plantejaven problemes de comparabilitat de dades econòmiques entre països. L'harmonització va afectar les següents classificacions:

Classificacions d'activitats econòmiques

        Àrea de Nacions Unides (NU):
        Classificació industrial internacional uniforme per a totes les activitats econòmiques-Rev.2 (CIIU-Rev.2)

        Àrea de la Comunitat Econòmica Europea (CEE):
        Nomenclatura general de les activitats econòmiques en les Comunitats Europees (NACE-70)

Classificacions de productes

- Comerç exterior

        Àrea de Nacions Unides (NU):
        Classificació uniforme per al comerç internacional-Rev.2 (CUCI-Rev.2)

        Àrea de la Comunitat Econòmica Europea (CEE):
        Substitució de la NIMEXE per la Nomenclatura combinada (NC)

- Béns i serveis

        Àrea de Nacions Unides (NU):
        Classificació internacional de béns i serveis (CIBS)

        Àrea de la Comunitat Econòmica Europea (CEE):
        Nomenclatura de productes industrials (NIPRO)

Aquesta harmonització també va afectar les classificacions estatals, com són: la Classificació nacional d'activitats económiques de 1974 (CNAE-74) i la Classificació nacional de béns i serveis de 1978 (CNBS-78).

[2.2.1] El procés d'harmonització internacional

L'any 1938 la Societat de Nacions va publicar la llista mínima de mercaderies per a les estadístiques del comerç internacional. Els canvis en l'estructura del comerç internacional i la creixent necessitat de comparar les estadístiques comercials van fer que la Secretaria de les Nacions Unides edités, l'any 1950, la Classificació uniforme per al comerç internacional (CUCI en espanyol i SITC en anglès). El Consell Econòmic i Social va instar tots els governs perquè adoptessin aquesta classificació i reordenessin les seves estadístiques segons aquesta classificació, a fi de permetre la comparació internacional de les dades.

L'any 1960 els governs de molts països i els principals organismes internacionals utilitzaven ja la CUCI per a les estadístiques de comerç exterior. D'altra banda, els països europeus i altres països fora d'Europa basaven la seva nomenclatura duanera en la Nomenclatura aranzelària del Consell de Cooperació Duanera (NCCD). Per obtenir estadístiques econòmiques les dades de la NCCD havien de reclassificar-se per classes de béns segons la CUCI, la qual cosa implicava un gran nombre de subdivisions de les partides de la NCCD, ja que aquesta va ser concebuda per servir de base a l'estructuració dels aranzels de duanes nacionals, mentre que la CUCI es va elaborar, principalment amb finalitats estadístiques, encara que hagi estat utilitzada posteriorment per diversos països per configurar els seus aranzels duaners.

Després d'uns anys, l'augment del volum del comerç internacional i els consegüents canvis en l'estructura geogràfica i per productes van aconsellar una nova revisió de la CUCI. El Consell Econòmic i Social, volent augmentar la utilitat econòmica de la nomenclatura, va aprovar el 1975 la nova classificació, la qual es va denominar CUCI-Rev.2. Per altra banda, la NCCD original (denominada aleshores Nomenclatura aranzelària de Brussel·les o NAB) va ser revisada posteriorment i el resultat fou la NCCD vigent fins a l'any 1987, a la vegada que també es va fer una correspondència biunívoca entre les subdivisions d'aquesta NCCA i la CUCI-Rev.2.

Malgrat això, el Consell de Cooperació Duanera (CCD) va decidir revisar i ampliar les categories de productes de 4 a 6 dígits de la seva nomenclatura (NCCD) per tal d'obtenir un sistema harmonitzat (SH) per a la descripció i codificació de mercaderies que són objecte de comerç internacional. La base d'aquest Sistema harmonitzat (SH) estaria constituïda per la pròpia NCCD, tenint en compte les partides definides en la vigent Classificació uniforme per al comerç internacional-Rev.2 (CUCI-Rev.2) de Nacions Unides.

El Sistema harmonitzat (SH) va entrar en vigor a començament del 1988 i ha constituït l'eix dels treballs de tres importants classificacions: la Classificació uniforme per al comerç internacional-Rev.3 (CUCI-Rev.3) de Nacions Unides, la Nomenclatura combinada per al comerç exterior (NC) de la CEE i la Classificació central de productes (CPC) de Nacions Unides.

La creació del Sistema harmonitzat (SH) va fer necessària una tercera versió de la CUCI (CUCI-Rev.3 i SITC en anglès) feta per Nacions Unides el 1985, la qual va entrar en vigor a començament de l'any 1988.

La Nomenclatura combinada (NC) per al comerç exterior de la CEE va entrar en vigor a començament de l'any 1988, substituint la NIMEXE 87 des d'aquesta data.

La Nomenclatura combinada és una desagregació, fins a nou dígits, de les rúbriques més elementals del SH (6 dígits). Per tant, existeix una correspondència directa i perfecta entre aquesta nomenclatura i la CPC. La seva estructura té una extensió a vuit dígits corresponent al nivell de la CEE que s'amplia amb un novè dígit dedicat a les necessitats d'informació de cada país.

El nivell més desagregat del Sistema harmonitzat (SH) es va convertir en una nomenclatura de productes a partir de la qual es va obtenir, per agregació dels seus ítems a 6 dígits, la Classificació uniforme per al comerç internacional-Rev.3 (CUCI o SITC) de Nacions Unides i la part I de la Classificació central de productes (CPC) de Nacions Unides i per desagregació d'aquells la Nomenclatura combinada (NC) de la CEE. Posteriorment es va arribar a l'acord que la CIIU o ISIC-Rev.3 i NACE-Rev.1 fossin idèntiques pel que fa a l'estructura, contingut i codificació, i que la CPC fos també la Classificació comunitària de béns i serveis.

[2.2.2] Les classificacions de comerç exterior en l'àmbit estadístic comunitari i estatal

Després de la Segona Guerra Mundial, l'interès dels països europeus en la reconstrucció d'Europa i en la seva unificació duanera fructificà en la creació per part del Consell de Cooperació Duanera, amb seu a Brussel·les, del conveni sobre la Nomenclatura aranzelària internacional del 1950. Aquesta Nomenclatura aranzelària de Brussel·les, posteriorment denominada Nomenclatura del Consell de Cooperació Duanera (NCCD), fou concebuda per servir de base a l'estructuració dels aranzels de duanes nacionals i no perseguia cap finalitat de tipus estadístic.

El Conveni fou signat per 14 països, Espanya s'hi incorporà el 1960. Lentament es va estendre fins a arribar a ser 50 els països signants i més de 145 els usuaris de la NCCD com a estructura bàsica per als seus respectius aranzels de duanes. Tanmateix, importants àrees econòmiques, com ara els Estats Units, Canadà, URSS, Xina i la RD Alemanya no han arribat a formar part del Conveni.

La NCCD seguia un sistema de classificació progressiva segons el grau d'elaboració i ordenava les mercaderies en dos grans grups: el primer, per la naturalesa de la matèria constitutiva (capítols 1 a 83); el segon, segons la funció, independentment de la matèria que sigui (capítols 84 a 99). S'estructurava en 21 seccions, 99 capítols i 1.090 partides. Les partides s'identificaven mitjançant un sistema numèric de 4 xifres; les dues primeres corresponien al número del capítol i les dues següents a l'ordre de cada partida dins el capítol respectiu.

Els països usuaris de la NCCD podien establir subdivisions per motius aranzelaris o estadístics. Així, les subdivisions adoptades per la Comunitat Europea i Espanya constaven, d'una banda, d'un codi alfanumèric per estructurar-ne els aranzels fiscals i, de l'altra, d'un codi numèric exclusivament per a l'ús estadístic. Aquesta nomenclatura estadística, creada a partir de la desagregació de les partides de la NCCD i identificada exclusivament mitjançant codis numèrics compostos per un màxim de 7 dígits es denominà NIMEXE.

Així doncs, fins al 1987 la NIMEXE, com a desagregació de la NCCD, és la nomenclatura en què s'estructurava la informació estadística de Duanes.

Però l'evolució de la tecnologia i les estructures del comerç internacional, el requeriment per part dels governs i òrgans comercials d'un major grau de detall per a finalitats aranzelàries i estadístiques que el que ofereix la NCCD, i la necessitat de disposar de dades exactes i comparables per a les negociacions comercials, van determinar que a partir del 1970 el Consell de Cooperació Duanera, després d'haver consultat diverses organitzacions internacionals, va decidir revisar, modernitzar i ampliar la NCCD aleshores vigent, per tal de crear un Sistema harmonitzat per a la designació i codificació de mercaderies (SH) que són objecte de comerç internacional. Aquests treballs van fructificar en el Conveni del 14 de juny del 1983, pel qual el SH va entrar en vigor al començament del 1988, aconseguint una extensió mundial pel fet d'haver estat acceptada pels Estats Units i Canadà.

L'estructura del Sistema harmonitzat es correspon amb l'anterior NCCD, pel que fa a la configuració i agrupació de mercaderies segons la matèria constitutiva (capítols 1 a 83) i la funció (capítols 84 al final). Però el nombre de capítols es redueix a 97 i les partides passen a ser 1.240, algunes de les quals se subdivideixen en subpartides identificades per un codi de 6 xifres. Tenint en compte aquestes subpartides, el SH aconsegueix quasi 5.000 subdivisions, fet que dóna idea de la millora aconseguida en les possibilitats classificatòries.

La Comunitat Europea va elaborar i va implantar el 1988 un nou Aranzel de Duanes a partir de l'estructura del SH, que va donar lloc a la Nomenclatura combinada, denominada d'aquesta forma perquè suprimeix l'anterior identificació alfanumèrica de les subpartides aranzelàries i va adoptar una identificació exclusivament numèrica, de forma que refon les antigues subdivisions aranzelàries i les estadístiques, i simultàniament contindrà les referències fiscals i estadístiques identificades mitjançant codis numèrics.

La Nomenclatura combinada és, per tant, una extensió de SH ja que s'ha construït per desagregació de les rúbriques més elementals: conserva l'estructura bàsica del SH fins al nivell de 6 xifres i estableix subdivisions comunitàries a un segon nivell de 8 xifres. S'hi afegeix una novena xifra per a ús, exclusiu de cada país membre amb finalitats estadístiques nacionals que, en el cas de l'Aranzel combinat espanyol, s'ha emprat en la creació de les subpartides necessàries a fi d'acomplir els terminis d'adaptació aranzelària previstos en l'Acta d'Adhesió.

Però a més, dins el marc de la Nomenclatura combinada i per tal de facilitar la informació dels complexos règims aranzelaris aplicables per la CE en funció de l'origen de les mercaderies, les variades reglamentacions específiques i les liquidacions de drets aranzelaris i impostos sobre el comerç exterior, s'ha fet una subdivisió complementària que afegeix una desena i una onzena de xifres. El resultat n'és l'Aranzel integrat comunitari o TARIC (Tarif Integré Communitaire), les subpartides del qual queden identificades per un codi format per un total d'11 xifres.

Encara que Espanya estava exonerada d'aplicar el TARIC en el període transitori, els avantatges que suposava la seva adequació a l'aranzel espanyol per tal de mecanitzar-lo, va comportar que l'Administració espanyola efectués una transposició al TARIC de l'Aranzel espanyol, i creés un TARIC nacional i paral·lel al comunitari que va entrar en vigor l'1 de gener del 1988.

Aquesta nomenclatura estadística, vigent a partir del 1988, denominada TARIC es compon de claus numèriques amb un màxim d'11 dígits: els dos primers fan referència al capítol, els dos següents a la partida i els restants a la posició estadística.

Índex


Tema[1] Introducció

Tema[2] Marc històric i conceptual

Tema[3] Característiques Classificació uniforme comerç internacional Revisió 3

Tema[4] Referències bibliogràfiques

Sou aquí: