1. El marc input-output en el Sistema europeu de comptes

El Sistema europeu de comptes nacionals i regionals de la Unió Europea 2010 (d'ara endavant SEC 2010) és la referència metodològica utilitzada per a l'elaboració del marc input-output de Catalunya. Va ser aprovat mitjançant el Reglament (UE) núm. 549/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig de 2013. Aquest Reglament va entrar en vigor el setembre de 2014 i reemplaça l'anterior sistema de comptes, el SEC 95.

El SEC 2010 constitueix un marc comptable apropiat per efectuar una descripció sistemàtica i detallada del total d'una economia en conjunt, amb els seus components i les seves relacions amb altres economies. El seu ús garanteix, a més, la comparació de les dades econòmiques a escala internacional.

El marc input-output es pot considerar una ampliació dels comptes econòmics, en què es posa èmfasi en les transaccions que tenen lloc entre les diferents branques d'activitat. També relaciona les transaccions anteriors amb els factors primaris i amb els demandants finals.

El SEC 2010 està constituït per dos conjunts principals de taules:

• Els comptes dels sectors institucionals
• El marc input-output i els comptes per branques d'activitat

Els comptes dels sectors aporten, per a cada sector institucional, una descripció sistemàtica de les diferents fases del circuit econòmic: producció, generació i distribució del valor afegit, redistribució de la renda, usos d'aquesta renda i acumulació financera i no financera.

El marc input-output i els comptes per branques d'activitat descriuen amb gran detall el procés productiu (l'estructura de costos dels inputs intermedis, el valor afegit brut generat, juntament amb els seus components i l'ocupació) i els fluxos de béns i serveis per grups de productes (els recursos —producció i importacions— i els seus usos —consums intermedis, consum final, formació de capital i exportacions—).

1.1. El Sistema europeu de comptes (2010)

• 1.1.1. Les unitats estadístiques i la seva agrupació
• 1.1.2. Els fluxos i els estocs
• 1.1.3. El sistema de comptes i els agregats

El SEC 2010 constitueix un sistema de comptabilitat macroeconòmica. Les seves principals característiques són:

• Les unitats estadístiques i la seva agrupació
• Els fluxos i els estocs
• El sistema de comptes i els agregats
• El marc input-output

1.1.1. Les unitats estadístiques i la seva agrupació

El SEC 2010 utilitza dos tipus d'unitats i dues maneres corresponents de dividir l'economia, que són bastant diferents i que s'utilitzen amb finalitats analítiques diferents.

Per descriure la renda, la despesa i els fluxos financers (així com els balanços), el SEC 2010 agrupa les unitats institucionals per sectors, segons les seves funcions principals, el seu comportament i els seus objectius.

En canvi, per descriure els processos de producció i portar a terme l'anàlisi input-output, el SEC 2010 distingeix unitats d'activitat econòmica locals (UAE locals) per branques d'activitat.

Per analitzar de forma més detallada el procés de producció s'utilitza una unitat analítica de producció. Aquesta unitat, que no és observable llevat en el cas de les UAE locals (que produeixen únicament un tipus de producte), és l'anomenada unitat de producció homogènia, caracteritzada per no desenvolupar activitats secundàries. Els grups d'aquestes unitats constitueixen branques homogènies.

El conjunt de l'economia es defineix en termes d'unitats residents. Segons el SEC 2010, una unitat institucional és resident en un país (o també en una regió d'aquest) quan té un centre d'interès econòmic en el territori econòmic d'aquest país (o regió); és a dir, quan hi porta a terme activitats econòmiques durant un període prolongat de temps (un any o més).

A la taula 1 es mostren les activitats i funcions principals que realitza cada sector institucional.

1.1.2. Els fluxos i els estocs

El SEC 2010 registra dos tipus bàsics d'informació: els fluxos i els estocs. Els fluxos es refereixen a les accions i els resultats dels esdeveniments que tenen lloc durant un període determinat de temps, mentre que els estocs es refereixen a la situació en un moment determinat.

Hi ha dos tipus de fluxos econòmics: les operacions i les altres variacions dels actius. Les operacions figuren en tots els comptes i les taules en les quals es registren fluxos, excepte en els comptes d'altres variacions del volum d'actius i el compte de revalorització.

Les operacions es divideixen en quatre grups principals:

1. operacions de béns i serveis
2. operacions de distribució
3. operacions financeres
4. operacions no incloses en els tres grups anteriors.

Les operacions de béns i serveis descriuen l'origen (producció interior i importacions) i la destinació dels béns i serveis (consums intermedis, consum final, formació de capital, incloent-hi el consum de capital fix i exportacions).

Les operacions de distribució descriuen com es distribueix el valor afegit generat en el procés de producció entre el factor treball, el capital i les administracions públiques, i la redistribució de la renda i la riquesa (impostos sobre la renda i el patrimoni, i altres transferències).

Les operacions financeres descriuen l'adquisició neta d'actius financers o la contractació neta de passius per a cada tipus d'instrument financer. Aquest tipus d'operacions tenen lloc sovint com a contrapartida d'operacions no financeres, però també poden ser operacions en les quals només intervenen instruments financers.

Les operacions no incloses en els tres grups anteriors comprenen les adquisicions, menys les cessions d'actius no financers no produïts.

En el marc input-output només es registren operacions de béns i serveis, i una part de les operacions de distribució (les que es refereixen a la distribució del valor afegit generat en el procés de producció).

Els estocs són els actius i passius que es tenen en un moment concret. Els estocs es registren al principi i al final de cada període comptable. Els comptes en els quals figuren els estocs s'anomenen balanços.

1.1.3. El sistema de comptes i els agregats

Un compte és un mitjà de registrar, per a un aspecte determinat de la vida econòmica, els recursos i les ocupacions o les variacions dels actius i les variacions dels passius durant el període comptable, o l'estoc d'actius i passius que hi ha al principi i al final d'aquest període.

En els comptes corrents, els recursos recullen les operacions que incrementen el valor econòmic d'una unitat o sector. Els usos, en canvi, es refereixen a les operacions que redueixen el valor econòmic d'una unitat o sector.

En el SEC 2010, la major part dels fluxos o estocs es reflecteixen en termes monetaris. El sistema els mesura d'acord amb el seu valor de canvi: els preus de mercat són la referència bàsica del SEC 2010 per a la valoració.

A causa de les despeses de transports, dels marges comercials i dels impostos i les subvencions sobre els productes, el productor i l'usuari d'un bé o servei donat perceben, normalment, el seu valor de forma diferent. Per respectar aquesta diferència de percepció, en el sistema es registren tots els usos a preus d'adquisició (que inclouen les despeses de transport, els marges comercials i els impostos, menys les subvencions sobre els productes), mentre que la producció es registra a preus bàsics.

Les importacions i les exportacions totals es valoren fob ("free on board": franc a vaixell). La valoració fob comprèn el valor dels béns a preus bàsics, el cost dels serveis de transport i distribució fins a la frontera del país exportador i els impostos nets de subvencions sobre els béns exportats. Els serveis de transport exterior i d'assegurances entre les fronteres de l'importador i l'exportador no s'inclouen en el valor dels béns, sinó que es registren com a serveis. Tanmateix, com que els valors fob només s'utilitzen al nivell més agregat, per a les desagregacions de productes que reflecteixen un major grau de detall del comerç exterior, les importacions es valoren cif ("cost, insurance and freight": cost, assegurança i nòlit) en la frontera duanera del país importador. Aquest preu cif és el preu d'un bé lliurat a la frontera del país importador, amb assegurança i nòlit coberts, abans de pagar els drets d'importació, els marges comercials i els transports, dins del país importador.

El SEC 2010 registra els fluxos atenent al principi de meritació; és a dir, quan es crea, transforma o extingeix el valor econòmic, o quan neixen, es transformen o es cancel·len els drets i les obligacions.

El sistema està construït al voltant d'una successió de comptes relacionats entre si. La successió completa dels comptes de les unitats i sectors institucionals inclou el següent:

• Els comptes corrents, que s'ocupen de la producció, generació, distribució i redistribució de la renda, i la utilització d'aquesta renda en forma de consum final;
• Els comptes d'acumulació, que comprenen les variacions dels actius i passius, i les variacions del patrimoni net;
• Els balanços, que presenten els estocs d'actius i passius, i el patrimoni net.

Finalment, els agregats són valors compostos que mesuren el resultat de l'activitat de l'economia en conjunt, considerada des d'una òptica determinada. Per exemple, el valor afegit, la renda disponible, l'estalvi, etc.

1.2. El marc input-output

El marc metodològic general de les taules input-output (TIO), que és el Sistema europeu de comptes 2010 (SEC 2010), proposa la construcció de les taules de destinació (TD) i d'origen (TO), i de la taula simètrica (TS). La TD i la TO són un conjunt d'informacions complementàries: la TO informa sobre l'oferta, amb la producció interior i les importacions, mentre que la TD informa sobre la destinació dels recursos que van a la demanda intermèdia o a la demanda final interior o exterior. Tant les fileres de la TO com les de la TD es refereixen a productes o activitats homogènies, de manera que els totals de les dues taules han de ser idèntics i han de reflectir l'equilibri del sistema.

A més TD ofereix a les seves columnes, informació sobre el valor afegit per branca d'activitat principal; això és, la remuneració al treball i al capital (inputs primaris). Aquesta remuneració més els consums intermedis ofereixen un valor de la producció per branca en activitat principal.

Tant la TD com la TO utilitzen un marc conceptual proper a les estadístiques econòmiques estructurals. Per això aquestes taules, amb els processos d'harmonització conceptual i de conciliació de fonts necessaris, són susceptibles de ser construïdes de forma natural a partir de la informació econòmica de base. Contràriament, la TS és una taula que deriva de les anteriors i no es pot elaborar amb la informació econòmica de base. El caràcter simètric de la TS fa que sobre aquesta es puguin obtenir les matrius de coeficients tècnics i les matrius de Leontief, que són la base fonamental per a l'anàlisi econòmica estructural que possibilita el marc input-output. Aquesta metodologia permet dur a terme simulacions i impactes econòmics.

L'estructura de la TS és similar a la de la TD, però amb dues diferències bàsiques:

1. En la TS el nombre de fileres i columnes és el mateix (branques homogènies o productes), tant per a la informació de demanda de les fileres (intermèdia i final), com per a les dades en columnes de la producció (consum intermedi, valor afegit i importacions). Per aquesta raó la taula és "simètrica".
2. En la TS la incorporació de les importacions permet obtenir el total de recursos per productes, la qual cosa fa que en la mateixa taula hi hagi l'oferta i la demanda. Per tant, la taula recull l'equilibri d'usos i recursos bàsic en l'esquema input-output (i el compte de béns i serveis de l'economia).

Les unitats d'anàlisi funcional necessàries per elaborar la TS són les unitats de producció homogènia (UPH), que, en ser agregades, generen les branques d'activitat homogènia, amb unes estructures "pures" de costos de producció. Les UPH i les branques de producció homogènies només existeixen en la teoria, i la informació que requereixen no es pot generar per a la informació econòmica estàndard. En el SEC 2010 es presenten dos mètodes bàsics per estimar els coeficients de producció de les branques homogènies:

1. La hipòtesi de tecnologia de la indústria, en què se suposa que la tecnologia de les branques per activitat homogènia no difereixen de la tecnologia de les branques per activitat principal.
2. La hipòtesi de tecnologia de producte, en què se suposa que cada producte té una tecnologia característica, amb independència del tipus d'unitat que els elabori.

D'aquests dos mètodes, no n'hi ha un que es pugui considerar millor que l'altre. Tot i que en teoria pot semblar millor el segon, a la pràctica no sempre és empíricament cert, i aplicar-lo pot portar a resultats absurds, com inputs que participen en els costos amb signe negatiu. Per això en el SEC 2010 es recomana utilitzar tots dos mètodes.

1.3. Definició de les variables

• 1.3.1. La producció
• 1.3.2. Els consums intermedis
• 1.3.3. El consum final
• 1.3.4. Formació bruta de capital
• 1.3.5. Exportacions i importacions
• 1.3.6. Remuneració dels assalariats
• 1.3.7. Impostos sobre la producció i les importacions
• 1.3.8. Subvencions
• 1.3.9. Valor afegit brut i producte interior brut
• 1.3.10. Excedent brut d'explotació
• 1.3.11. Llocs de treball
• 1.3.12. Llocs de treball equivalents a temps complet

1.3.1. La producció

La producció és una activitat realitzada sota el control, la responsabilitat i la gestió d'una unitat institucional que utilitza mà d'obra, capital i béns i serveis, per produir altres béns i serveis.

La producció inclou el següent:

• la producció de tots els béns i serveis individuals o col·lectius subministrats a unitats diferents dels seus productors;
• la producció per compte propi de tots els béns que els seus productors conserven per a l'autoconsum final o per a la formació bruta de capital fix;
• la producció per compte propi dels serveis de lloguer dels habitatges ocupats pels seus propietaris, els serveis domèstics i personals produïts per personal domèstic remunerat i les activitats de voluntariat que produeixen béns.

El SEC 2010 distingeix tres tipus de producció:

1. producció de mercat
2. producció per a ús final propi
3. altra producció no de mercat

La producció de mercat és la que es ven o es cedeix d'una altra manera en el mercat a preus econòmicament significatius (si les vendes cobreixen més del 50 per cent dels costos de producció).

La producció per a ús final propi comprèn els béns o serveis que conserva la mateixa unitat institucional per al seu autoconsum final o per a la seva formació bruta de capital fix.

Finalment, l'altra producció no de mercat és la que se subministra a altres unitats de forma gratuïta o a preus econòmicament no significatius.

La producció s'ha de registrar i valorar quan els béns i serveis es generen en el procés productiu. Tota la producció s'ha de valorar a preus bàsics, però s'utilitzen convenis específics per valorar l'altra producció no de mercat.

El preu bàsic és el preu que els productors reben dels compradors per cada unitat d'un bé o servei produït, havent-hi descomptat els impostos sobre els productes i havent-hi sumat les subvencions als productes.

La producció total dels altres productors no de mercat s'haurà de valorar pels costos totals de producció; és a dir, la suma del següent: els consums intermedis, la remuneració dels assalariats, el consum de capital fix i els altres impostos sobre la producció, menys les altres subvencions a la producció.

1.3.2. Els consums intermedis

Els consums intermedis representen el valor dels béns i serveis consumits com a inputs en un procés de producció, exclosos els actius fixos, el consum dels quals es registra com a consum de capital fix.

Els productes utilitzats com a consums intermedis s'hauran de registrar i valorar en el moment en què s'incorporen al procés productiu, i s'hauran de valorar als preus d'adquisició. A la pràctica, les unitats de producció no utilitzen aquest criteri de registre, ja que d'una banda es comptabilitzen les adquisicions destinades a ser utilitzades com a inputs menys l'increment de les existències d'aquests béns i, de l'altra, es comptabilitzen les variacions d'existències d'aquests béns. En conseqüència, els consums intermedis s'han d'estimar per la diferència entre les adquisicions i les variacions d'existències dels béns destinats a consums intermedis.

1.3.3. El consum final

La despesa en consum final consisteix en la despesa realitzada per les unitats institucionals residents en béns i serveis que s'utilitzen per satisfer directament les necessitats individuals, o les necessitats col·lectives dels membres de la comunitat. La despesa en consum final es pot realitzar en el territori econòmic o en la resta del món.

La despesa en consum final inclou el consum de les llars, les institucions sense finalitat lucrativa al servei de les llars (ISFLSH) i les administracions públiques.

La despesa en consum final de les ISFLSH inclou dues categories diferents:

• El valor dels béns i serveis produïts per les ISFLSH que no constitueixen ni formació de capital per compte propi ni despesa de les llars.
• Les despeses de les ISFLSH en béns i serveis produïts per productors de mercat, que se subministren a les llars, sense cap transformació, per al seu consum com a prestacions socials en espècie.

La despesa en consum final de les administracions públiques inclou dues categories:

• El valor dels béns i serveis que produeixen les mateixes administracions públiques (i que, per conveni, es considera que consumeixen elles mateixes), que no constitueixen ni formació de capital per compte propi ni despesa de les altres unitats.
• Les adquisicions per part de les administracions públiques de béns i serveis produïts per productors de mercat, que se subministren a les llars, sense cap transformació, com les prestacions socials en espècie. Això implica que les administracions públiques es limiten a pagar pels béns i serveis que els venedors subministren a les llars.

1.3.4. Formació bruta de capital

La formació bruta de capital comprèn:

• la formació bruta de capital fix
• la variació d'existències
• les adquisicions menys les cessions d'objectes valuosos

La formació bruta de capital fix comprèn les adquisicions menys les disposicions o cessions d'actius fixos realitzades pels productors residents durant un període determinat, més certs increments del valor dels actius no produïts derivats de l'activitat productiva de les unitats de producció o de les unitats institucionals. Els actius fixos són actius materials o immaterials obtinguts a partir de processos de producció i que són utilitzats de forma repetida o contínua en altres processos de producció durant més d'un any.

Es poden distingir els tipus de formació bruta de capital fix següents: habitatges, edificis no residencials i altres construccions, maquinària i béns d'equip, actius cultivats (plantacions i cabana ramadera), recerca i desenvolupament, programari informàtic i altres actius fixos immaterials.

La variació d'existències es mesura pel valor de les entrades en existències, menys el valor de les sortides i el valor de qualsevol pèrdua corrent dels béns mantinguts en existències.

Les existències consten de les següents categories: primeres matèries i subministraments, treballs en curs, béns acabats i béns destinats a la revenda.

1.3.5. Exportacions i importacions

Les exportacions (importacions) de béns i serveis són operacions mitjançant les quals els residents (no residents) subministren béns i serveis als no residents (residents).

Les importacions i exportacions de béns tenen lloc quan hi ha un canvi de propietat entre residents i no residents (amb independència que es realitzin els corresponents moviments físics dels béns a través de la frontera).

Les importacions i exportacions de béns s'han de valorar fob (franc a vaixell), a la frontera del país exportador. Aquest valor comprèn el valor dels béns a preus bàsics, el cost dels serveis de transport i distribució fins a la frontera i els impostos nets de subvencions sobre els béns exportats. Les importacions de béns per grups de productes al marc input-output s'han de valorar cif (cost, assegurança i nòlit) a la frontera del país importador.

Les exportacions (importacions) de serveis comprenen tots els serveis prestats per residents (no residents) a no residents (residents). S'hi inclouen, entre altres, les despeses de turistes no residents (exportacions) i les despeses de residents a l'exterior (importacions).

1.3.6. Remuneració dels assalariats

La remuneració dels assalariats comprèn tota la remuneració en efectiu i en espècie que els ocupadors paguen als seus assalariats com a contrapartida del treball realitzat durant el període comptable.

La remuneració dels assalariats es desglossa en els sous i salaris (en efectiu i en espècie) i les cotitzacions socials a càrrec dels ocupadors (efectives a càrrec dels ocupadors i imputades a càrrec dels ocupadors).

1.3.7. Impostos sobre la producció i les importacions

Els impostos sobre la producció i les importacions són pagaments obligatoris sense contrapartida, en efectiu o en espècie, recaptats per les administracions públiques o per les institucions de la Unió Europea, que graven la producció i les importacions de béns i serveis, la utilització de mà d'obra, la propietat o l'ús de la terra, habitatges i altres actius utilitzats en la producció. Aquests impostos s'han de pagar encara que no s'obtinguin beneficis.

Els impostos sobre la producció i les importacions es divideixen en:

• impostos sobre els productes: impostos del tipus valor afegit (IVA), impostos i drets sobre les importacions, impostos sobre els productes
• altres impostos sobre la producció

Els impostos sobre els productes són impostos a pagar per cada unitat produïda o distribuïda d'un determinat bé o servei. L'impost pot consistir en un import monetari específic per unitat de quantitat d'un bé o servei, o es pot calcular ad valorem com un percentatge específic del seu preu unitari o del seu valor. Com a principi general, els impostos que graven un producte, independentment de la unitat institucional que els pagui, hauran de figurar en els impostos sobre els productes, llevat que estiguin inclosos específicament en una altra rúbrica.

Els impostos del tipus valor afegit (IVA) són impostos sobre els béns o serveis que les empreses recapten per etapes i que al final recauen totalment sobre els compradors finals. Els impostos del tipus afegit comprenen l'impost sobre el valor afegit recaptat per les administracions públiques i que grava els productes nacionals i importats, així com, si s'escau, els altres impostos deduïbles aplicats amb criteris similars als de l'impost sobre el valor afegit. Els productors estan obligats a pagar només la diferència entre l'IVA facturat sobre les seves vendes i l'IVA suportat per les seves compres destinades als seus propis consums intermedis o a la seva pròpia formació bruta de capital fix.

Els impostos i drets sobre les importacions comprenen els pagaments obligatoris, exclòs l'IVA, recaptats per les administracions públiques i les institucions de la Unió Europea sobre els béns importats a fi d'admetre'ls en lliure circulació en el territori econòmic, així com sobre els serveis prestats a les unitats residents per unitats no residents.

Els impostos sobre productes (exclosos l'IVA i els impostos sobre importacions), comprenen els impostos sobre els béns i serveis que graven la producció, exportació, venda, transferència, arrendament o entrega d'aquests béns i serveis, o la seva utilització per al consum final propi o per a la formació de capital per compte propi.

Aquesta rúbrica comprèn, en particular, impostos especials i sobre el consum, drets de timbre sobre la venda de determinats productes, impostos sobre operacions financeres i de capital que graven la compra i venda d'actius financers i no financers, matriculació d'automòbils, espectacles i diversions, etc.

Els altres impostos sobre la producció comprenen tots els impostos que suporten les empreses com a resultat de la seva participació en la producció, independentment de la quantitat o el valor dels béns i serveis produïts o venuts. Poden gravar la terra, els actius fixos o la mà d'obra utilitzats en el procés productiu, o bé determinades activitats o operacions.

Comprenen, en particular, impostos sobre la propietat o l'ús de la terra, els habitatges o altres construccions utilitzats per les empreses en la producció, impostos sobre la utilització d'actius fixos, impostos sobre la massa salarial total i la nòmina, impostos pagats per les empreses per obtenir llicències empresarials i professionals i impostos sobre la contaminació resultant de les activitats de producció.

1.3.8. Subvencions

Les subvencions són pagaments corrents sense contrapartida que les administracions públiques o les institucions de la Unió Europea efectuen als productors residents a fi d'influir en els nivells de producció, en els preus, o en la remuneració dels factors de producció.

Les subvencions es divideixen en subvencions als productes i altres subvencions a la producció.

Les subvencions als productes són subvencions que es paguen per cada unitat de bé o servei produït o importat. La subvenció pot consistir en un import monetari específic per unitat de quantitat d'un bé o servei, o es pot calcular ad valorem com un percentatge específic del preu unitari. Una subvenció es pot calcular també com la diferència entre un preu específic que es té com a preu objectiu i el preu de mercat efectivament pagat pel comprador. Una subvenció a un producte resulta exigible, normalment, quan aquest es produeix, es ven o s'importa. Per conveni, les subvencions als productes només poden correspondre a la producció de mercat o a la producció per a ús final propi.

Les altres subvencions a la producció comprenen les subvencions que poden rebre les unitats de producció residents com a conseqüència de la seva participació en la producció, excepte les subvencions als productes.

En particular, aquesta rúbrica inclou les subvencions als salaris i al factor treball, que consisteixen en subvencions a la massa salarial total, i les subvencions destinades a reduir la contaminació.

1.3.9. Valor afegit brut i producte interior brut

El valor afegit o valor generat per tota unitat dedicada a una activitat productiva és un dels saldos més importants del sistema. Es calcula a partir del compte de producció, on es mostren les operacions relatives al procés de producció. Els seus recursos inclouen la producció i els seus usos, els consums intermedis. El valor afegit (saldo del compte de producció) es pot calcular incloent-hi o no el consum de capital fix, és a dir, brut o net. Atès que la producció es valora a preus bàsics i els consums intermedis a preus d'adquisició, el valor afegit no inclou els impostos menys les subvencions sobre els productes.

Per al total de l'economia el compte de producció inclou, entre els recursos, a més de la producció de béns i serveis, els impostos menys les subvencions sobre els productes. Això permet obtenir el producte interior brut (a preus de mercat) com a saldo comptable.

1.3.10. Excedent brut d'explotació

La distribució i la utilització de la renda s'analitzen en quatre etapes: distribució primària, distribució secundària, redistribució en espècie i utilització de la renda. La primera etapa correspon a la generació de renda derivada directament del procés de producció i a la seva distribució entre els factors de producció (treball i capital) i les administracions públiques (mitjançant els impostos sobre la producció i les importacions, i les subvencions). Permet calcular l'excedent d'explotació (o la renda mixta, en el cas de les llars) i la renda primària.

1.3.11. Llocs de treball

Un lloc de treball es defineix com un contracte explícit o implícit entre una persona i una unitat institucional resident per realitzar un treball, a canvi d'una remuneració durant un període definit o indefinit de temps.

Aquesta definició comprèn els llocs de treball dels assalariats i dels treballadors autònoms.

En els llocs de treball dels assalariats, la persona pertany a una unitat institucional diferent de la de l'ocupador.

En els llocs de treball dels treballadors autònoms, la persona pertany a la mateixa unitat institucional que l'ocupador.

El concepte de lloc de treball difereix del concepte d'ocupació en el fet que l'ocupació inclou tots els llocs de treball que ocupa la mateixa persona (dos, tres, etc.). Aquests llocs de treball es poden desenvolupar, o bé de forma successiva —un rere l'altre durant el període de referència (normalment, una setmana)—, o bé en paral·lel, com succeeix quan algú té un lloc de treball de dia i un altre de nit.

1.3.12. Llocs de treball equivalents a temps complet

Els llocs de treball equivalents a temps complet es defineixen com el total d'hores treballades dividit per la mitjana anual d'hores treballades en llocs de treball a temps complet en el territori econòmic.

Atès que la duració d'un lloc de treball a temps complet s'ha modificat al llarg del temps i que difereix d'una branca d'activitat a una altra, s'han d'utilitzar mètodes que estableixin, per cada grup de llocs de treball, la proporció mitjana i el nombre mitjà d'hores de treball en llocs de treball de menor durada que el de temps complet. En primer lloc, s'haurà d'estimar el nombre d'hores d'una setmana normal a temps complet per cada grup de llocs de treball. En el cas dels llocs de treball assalariat, el criteri apropiat per determinar aquestes xifres és el nombre d'hores acordat contractualment. L'equivalent a temps complet per cada grup de llocs de treball es calcula per separat i després se sumen els resultats.

Encara que el total d'hores treballades és la millor mesura de l'input laboral, l'ocupació equivalent a temps complet presenta alguns avantatges, ja que es pot estimar més fàcilment. Això facilita les comparacions amb països que només poden calcular l'esmentada ocupació equivalent a temps complet.

• 
• 
•